L’any que van assassinar Kennedy

Ja s’ha escrit aquí sobre la validesa professional d’en Manel i sobre els seus valors com a persona, les dues  coses son absolutament inqüestionables, i a més, jo hi afegiria un punt d’admiració  per la forma en com va conduir la seva vida, ja que va ser totalment conseqüent amb les seves idees i els seus principis.

Ara, però, si se’m permet, m’agradaria fer unes pinzellades de la meva relació amb el Manel, un Manel més jove, més per fer encara, però ja amb un segell ben marcat, el segell que porten les persones especials. La nostre amistat va començar fa gairebé  mig segle, seria l’any 63, sí, l’any que van assassinar Kennedy. En aquells dies nosaltres, aliens encara  a tot aquell rebombori que per als adults va representar aquell fet,  anàvem, com tots els matins, a la desapareguda Acadèmia Molina, agafats de la mà de les nostres respectives germanes grans, ho recordes Carme?.

Tots dos vivíem al carrer Premià, al barri de Sants. Llavors els xavalets fèiem vida al carrer, podíem donar-nos el luxe de jugar a futbol al mig del carrer, i així ho fèiem, xutant la pilota contra els murs de l’antiga fabrica de l’Espanya Industrial. El Manel ens portava de bòlit amb aquesta habilitat especial que tenen els esquerrans per fer qualsevol esport, i allí anàvem passant els dies i els mesos, excepte les vacances que sempre passava al poble del seus avis. Quatre anys després, també coincidiríem al Agrupament Escolta de Santa Tecla i això, sens dubte, ja començaria a marcar d’una forma molt rellevant la seva futura personalitat, perquè els valors, la sensibilitat social, la humanitat, etc. que en aquesta època anàvem  adquirint, acompanyarien al Manel per la resta de la seva vida.

La relació entre el Manel i jo sempre va ser com el riu Guadiana: desapareixia i apareixia quan menys ho esperaves, les circumstàncies sovint ens separaven, però el destí, s’obstinava en que tornéssim a retrobar-nos. Un sobtat canvi d’adreça, per part meva, va fer-nos perdre la pista, vaig marxar del carrer Premià i vaig haver de deixar l’Agrupament. Però no va passar massa temps perquè es tornes a produir un altre coincidència i per partida doble: començo a estudiar a l’escola Perpinyà i... a qui em trobo allà? Doncs és clar, al  Manel. I no nomes això, sinó que amb alguna nova amistat meva, que també practicava l’escoltisme, vam anar a parar a l’agrupament de Sant Ramon Nonat, del qual , llavors, també en formava part el Manel . He de dir que, ja en aquella època, a tots els llocs per on ell passava,  es convertia en un referent per tots els de la seva edat, no d’una forma pretesa, ni buscada, ni forçada. Senzillament perquè tenia personalitat i criteri.

Tots dos érem nascuts al mes de març, amb un any de diferencia, però. L’estiu del 72 quan ell en tenia quinze i jo catorze, vaig dir-li que aquell any, els meus pares havien decidit portar-me a conèixer el poble dels meus avis, quan el Manel em preguntà quin poble era i jo li contesto que es tractava d’un petit poble de Castelló que es diu Llucena, es va quedar glaçat! Es tractava del mateix poble del qual també procedia la seva família i on anava a passar els estius. Això ja era el “súmmum” de les coincidències. Ja sabeu això dels malnoms als pobles... doncs bé, ell venia de la família dels Coc (no sé si s’escriu així) i jo de la família Garbança. Penso que aquest fet va contribuir a agermanar-nos més.

A partir d’aquest moment, i en els propers tres ó quatre anys, passaríem junts més temps que mai, descobrint diferents ambients, la Barcelona “progre”, la Barcelona “enrollada”, la Barcelona “intel·lectual”, passant els estius a Llucena  o senzillament a casa meva o a casa seva, escoltant música (recordo dos discs del Manel, especialment ratllats de tant escoltar-los: el “Mediterráneo” del Serrat i el “Killing me softly with his song” de la Roberta Flack), també aprenent a tocar la guitarra, o passant l’estona de qualsevol manera... fa pocs mesos, sopant junts, ell em recordava aquell 0-5 del Barça al Madrid de l’any 73, i com a cada gol, sortíem  al balcó de casa seva del carrer Premià, cridant com dos posseïts, cosa que potser ara no seria estranya però que no era gens habitual en la època. Tots sabem molt bé que el Manel era una persona molt assenyada, però potser no tothom sap que també podíem gaudir moments de rauxa amb ell.

L’any 74 , a les 6 hores de cançó a Canet, vam descobrir l’Ovidi Montllor i el seu inseparable Toti Soler. Ells dos es convertirien en un referent per a nosaltres, ja sigui per les lletres de l’Ovidi (cada cop teníem  més consciencia política), per la seva manera d’interpretar-les, o per la forma  sublim en que el Toti l’acompanyava amb la guitarra. El cert, però, és que van entrar fins el més pregon de nosaltres. Aquesta referència, com sabeu, va transcendir  més enllà de l’últim alè del Manel.

L’any següent , el 75 va ser un any molt intens. L’any del “wish you were here “ de Pink Floyd (remarco això  perquè aquesta cançó, el Manel la va qualificar  com una de les cançons de la seva vida). Va ser l’any en que el Manel es va treure el carnet de conduir. Aquell estiu aniríem al poble amb el seu flamant Seat 600 i ens correríem totes les festes de tots els pobles del voltant. Allà, a Llucena, havíem  format un grup de gent molt heterogeni però magnífic, amb el Jesús, el Jordi, la Roser, l’Amparo, el Bachi, la Chiqui, de tant en quant el seu cosí Miquel, i d’altres noms que ja no recordo. Féssim  el que féssim sempre ho passàvem bé: anar a la Badina a prendre un bany, al castell a explicar-nos els nostres secrets més inconfessables, i per la nit , al cau o a l’ermita de Sant Vicent a tocar la guitarra. Tot eren moments inoblidables. Ah!, i les “xiquetes”... ai les xiquetes...!. També va ser l’any en que Franco moria al llit.

El Manel començava els seus estudis de medicina. Nus projectes, nous amics, i les circumstàncies tornaven a separar-nos. La meva mili i la posterior estada d’un grapat  d’anys a Andorra ens van fer perdre la pista l’un del altre. Aquesta vegada, però, seria per molt temps, massa temps. En aquests anys el Manel construiria una carrera professional prou coneguda i reconeguda i una família apreciada i estimada per tots .

Un dia de la Mercè (festiu a Barcelona) del 2008, fent cua per entrar al museu Picasso, per veure un concert del Toti Soler (com no podia ser d’altre manera), algú se m’acosta i em diu “Joan?”, i jo dic: “Manel?” Una gran abraçada i una immensa alegria. De sobte  tornava a tenir al davant al meu vell amic, i tots els records d’infantesa i de joventut amuntegats en un instant.

Res no havia canviat. De nou, tornàvem a tocar i a cantar junts, quedàvem per fer algun sopar, i fins i tot , em va ajudar a reprendre, després de molts anys, el contacte amb Llucena. Semblava que no havien passat els anys, sobretot perquè el Manel seguia sent el mateix de sempre, es mantenia fidel a les seves idees, als seus principis, era integra i era amic.

Dono gracies al destí que m’ha permès  retrobar-me amb el Manel els darrers anys. Malauradament,  però, aquesta vegada el Guadiana acaba el seu recorregut i aboca les seves aigües a la mar. Ja no hi hauran més acomiadaments ni retrobaments, però el Manel sempre seguirà aquí, perquè ell està en la Marina i el Gerard, en la Queru i la Carme, i en el record de  tots els qui, en algun moment , hem tingut la fortuna de formar part de la seva vida, ni que fos una miqueta.

Joan Albert