Volia
contribuir amb alguna paraula i no ho acabava de tenir clar, perquè encara que
amb en Manel varem parlar prou vegades gairebé sempre era de feina i tot i que
en veure’ns notava un corrent d’afecte – que no vol dir coincidència, ja sap
l’Esteve que de vegades discrepàvem – sentia com una recança per no distraure
els que mantenien una relació més profunda, més intensa o més llarga. Encara
que conservi un missatge electrònic que li vaig enviar el mateix dia que havia
de rebre l’empelt sobre una possible recensió bibliogràfica a Gaceta. En Manel
havia assumit aquesta responsabilitat que abans m’havia tocat a mi durant uns
anys. Recordo molt bé la seva invitació per donar notícia de la nova edició del
Piédrola, un llibre que evocava mals records de la llarga època en la que la
salut pública formava part dels cossos de l’administració de l’estat durant la
dictadura i que vés per on acollia ara com a nous autors bona part dels
col·legues abans molt crítics amb el llibre. Una situació que es podia entendre
com de reconciliació i normalització però que almenys en aparença semblava
simplement una integració. I ho recordo be perquè varem comentar-ho obertament.
I em va convèncer que finalment la fes jo. Amb un resultat em temo que poc
comprensible. Però avui potser paga més la pena constatar que des de l’hospital
estant en Manel em va contestar telefònicament acceptant la meva nova
proposició, un llibre sobre la visió de salut pública de les malalties
cròniques que per cert ja està a punt d’edició, ara sota la responsabilitat de
la Glòria Pérez. Aquesta capacitat d’en Manel de seguir fent fins al límit
m’admirava. És, sense dubte, una resposta
intel·ligent, però de vegades costa molt dur-la a la pràctica.
En
visitar el blog m’he adonat que estava malfixat i que tot això ho podia
compartir. I he descobert, a més, que el Manel vivia de petit – sinó és
que fins i tot hi havia nascut—a Sants, el meu barri. Encara que a mi el carrer
de Premià em quedava una mica lluny; però més a prop en canvi hi havia
l’Agrupament Escolta de Santa Tecla i, no sé si en Manel ho va arribar a veure,
un camp de futbol de terra on els diumenges al matí jugava un equip
d’afeccionats que es deia UD Sansense (que llavors no es posava la t) de
tercera regional com a molt. Un barri del qual, quan parlava amb algú amb ànim
de fer-li notar la categoria del lloc, li deia que era el de la Núria Feliu i
Mestres, el del Josep Carreras i Coll o el de l’Àngel Casas i Mas. Als més
grans o quan la conversa derivava una mica nostàlgica, els esmentava en Vicente
Febrer Solsona, campió d’Espanya de lluita lliure, nascut al carrer de Vallespir
el 1926. Tot un personatge. Tenia una botiga de motos i a la porta, tancat amb
la reixa de fora que en obrir la botiga feia escaire amb la paret, hi exposava
viu el lleó Vicentet amb el que fins i tot feia campanya per a regidor de
l’Ajuntament l’any 1970 em sembla. Pel terç familiar, com l’Eduardo Tarragona.
Segur que en Manel n’estava al cas. Perquè era del cinquanta-set, poc més
o menys del mateix any que en Josep Antoni Pujante, també metge però sobretot
alpinista, que jo sàpiga l’únic veí de Sants que ha fet el cim de l’Everest, el
1993. A partir d’ara quan vulgui fer veure algú que el meu barri també te la
seva importància li diré que és el barri on el Manel Nebot i Adell, excel·lent metge de salut pública, competent i
compromès, anava a l’escola, a l’acadèmia Molina, precisament.
Andreu Segura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada