Fa tres anys.
I et tenim ben present.
I la vida continua.
Llàgrimes als ulls.
I nus a la gola --i això que ara no parlo.
Ara que estic en silenci,
com quan miro la foto sobre la meva taula,
i recordo,
i endreço ràpidament pensaments, moments, i imatges en un viatge vertiginós.
Suspiro, parlem, silenci,
silenci,
silenci,
i em costa retrobar-me,
i em costa acceptar-ho, encara,
i acostumar-me,
impossible acostumar-se,
impossible oblidar-te, Manel.
Esteve.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada